“...em vaig adonar que és molt difícil sortir-se'n...”
Nascuda l'any 1970 a Lloret de Mar, amb 18 anys munta un estudi fotogràfic a Lloret de Mar, s'especialitza en el reportatge social.
Com et vas implicar en el projecte?
Va ser a través d'una noia que també és fotògrafa, però que no n'exercia, que va anar a parlar amb la PDB i va aportar la idea de fer una exposició fotogràfica. El que passa és que va haver-hi problemes, la Hilària va haver de marxar fora, no tenia temps... al final em va demanar la meva col·laboració, però és clar... ella era qui havia de portar aquest projecte. Llavors va passar gaire bé un any, i les dones de la PDB em van venir a buscar a mi, al meu estudi.
Es va iniciar el 2008?
Amb mi sí, jo ja sabia de la seva existència abans, però jo depenia de la Hilària, jo estava allà per ajudar-la. Ja s'havien reunit totes les dones de la plataforma, i ja havien definit els conceptes que volien, ja que elles no volien la típica exposició de la dona amb morats, sang... no volien que hi hagués aquesta violència explícita, volien que la gent veiés els sentiments, com elles es senten, i llavors es van reunir amb la Hilària per definir aquests conceptes, i diria que en van decidir uns catorze. A partir d'aquí van imaginar les imatges. Però, jo les imatges que em va dir la Hilària les veia massa clares. Al cap d'un any, va venir la PDB a la meva botiga i em van donar total llibertat per interpretar els conceptes.
Personalment, que et va suposar fer l'exposició?
Bé, al principi em va fer molta por, perquè, és un tema molt seriós, saps? Vull dir, que pots donar una idea molt equivocada de tot, i em va anar molt bé perquè vaig estar parlant amb elles, amb una mosso d'esquadra que ha tractat aquests temes, vaig estar llegint informació, i bé, va canviar totalment la meva idea sobre “el món de les dones maltractades”. Ja ho he dit moltes vegades, molta gent pensa que això només passa en barris baixos, amb gent amb poca cultura, gent de pocs calés... És mentida! I molta gent et diu “és que... aquesta dona és tonta”, dius “NO! Aquesta dona pot ser molt intel·ligent, pot tenir molta cultura” però la persona que té al costat sap com dominar-la, sap com veure les seves debilitats... Això t'ho explicaria millor una psicòloga (riu). Em vaig adonar que és un món molt més ampli que té molts estereotips, que no tenen res a veure amb la realitat, i vaig veure que és molt difícil sortir-se'n. Molta gent des de fora ho veu diferent (“per què no el deixa?”), doncs no és fàcil, no és gens fàcil, ho tenen molt malament, pobretes...
Fent aquest projecte, què has aprés?
Que per entendre-ho has d'entrar a dins del món de les víctimes, no pots jutjar mai des de fora. S'han de fer moltíssimes coses per ajudar a aquestes dones, perquè la veritat estan molt a la vora de Déu, saps? Elles soles no se'n poden sortir. Em va agradar veure com aquestes dones, com l'Amparo Ardanuy i les dones de la Plataforma, s'involucren sense esperar res a canvi, només per ajudar a una altra persona, sense obtenir cap interès. Elles estan allà per ajudar, i punt. I això ho trobo... admirable, és una de les coses que més m'agrada.
Com vas implicar en László? I de què el coneixes?
El conec perquè és un noi que és hongarès i li agrada molt la fotografia i volia treballar amb un fotògraf. Un dia, passant per la botiga on jo treballava a Lloret, li van agradar les fotos que feia. Ell havia estat buscant feina amb altres fotògrafs, però no li agradava l'estil. Li va agradar la meva feina i volia conèixer-me, però no es va atrevir, i va enviar la dona (riu). A través d'ella ens vam posar en contacte i vam parlar de coses que ell havia fet. Per exemple, ell el que treballa bé és el Photoshop, i vam estar parlant de què podíem fer junts. Li vaig comentar que hi havia molta gent que em demanava casaments, però jo no tenia temps de fer l'edició digital, i així ens vam conèixer. Llavors ell es va assabentar que estava fent aquest projecte i em va demanar que si em podia ajudar, perquè sabia que jo anava molt curta de temps, i li vaig dir que sí, que si li feia il·lusió, jo encantada, i va ser la manera. Va ser ell qui es va oferir.
Quant de temps vau tardar en tenir totes les fotografies fetes?
Ostres... pot ser... no t'ho sé dir segur... (pensa).
Vau tenir moltes idees. Després de decidir aquestes catorze, en vau fer vint, oi?
Bé, com t'he dit, les dones de la Plataforma em van donar una mena de guió amb unes dotze, màxim catorze fotos, jo els vaig proposar que les fotos fossin una mica més simbòliques, ja que si fan pensar una mica, al cap del temps es segueixen recordant, en canvi, si veus alguna cosa, i és tan fàcil que ho interpretes de seguida, surts de l'exposició i no recordes res: L'esforç fa que una persona segueixi recordant... Va ser molt difícil, hi va haver fotos que sí, que es veia de seguida, però d'altres, costava molt, perquè no es fes una mala interpretació.
Com per exemple?
(Sospira) Ostres...
Em refereixo si van ser moltes o poques.
(riu) Em van costar, em van costar molt casi totes... Hi havia conceptes que eren una mica confosos per a mi, com l'aïllament social i la soledat. No sabia com definir-ho en una fotografia, i que s'entengués. Al final vaig fer la soledat de la noia dins d'una habitació, on es veu la noia sola però repetida: la noia asseguda en un sofà, la noia recolzada en una pared, la noia mirant per la finestra. Tot en el mateix espai, perquè la idea és que ella està sempre allà, però està sempre sola, no està acompanyada. L'aïllament social el vaig fer amb una foto que és un balconet flotant a l'aire, i una noia mirant a fora, i a fora hi ha com una mena de bosc...cremat, que jo crec que és la visió que té ella, que mira a fora i no existeix res, que l'home la té aïllada del món...
Dominada
Exacte, dominada, i se sent aïllada de la resta del món, és clar, està en un balconet on no es pot accedir des de cap lloc, ni ella se'n pot escapar, ja et dic, està flotant allà a l'aire. Vaig pensar que pot ser s'entendria el que són els dos conceptes... però em va costar molt. Crec que ho hem aconseguit amb la frase que acompanya la fotografia, que també ajuda una mica.
Hi ha inspiració o mètode darrere de cada fotografia?
Algunes idees em van sortir de dintre, tant llegint com buscant informació. Si vols que et digui la veritat, no ho sé... inspiració pot ser, no ho sé (riu). La veritat és que em vaig passar moltes, i moltes i moltes hores pensant, és allò que llegia una notícia o parlava amb algú, i era com si de cop i volta se m'il·luminés el cap. Ja et dic, és com molt personal. No et podria donar un mètode, no te'l podria descriure, ho tenia tot al cap, qualsevol cosa em podia donar una idea.
Per a tu què ha suposat fer el Foto Fòrum de l'exposició? Ja saps que durant l'exposició van posar una urna per deixar els fulls amb els noms de les fotografies, perquè la gent pogués triar les 5 que més els havien impactat...
Per a mi ha sigut una idea molt bona. La gent veu moltes més coses que jo no m'havia parat a pensar, a més, aporten idees noves. Hi ha un dinamisme que enriqueix molt l'exposició. Una de les coses que em va impressionar molt va ser que a la primera exposició, no una persona ni dos, es paraven davant i ploraven, això és.... per mi és molt emocionant, això et diu que l'exposició està tenint bons resultats... És molt, molt, molt emocionant, perquè era el que buscàvem, que la gent veies el patiment d'aquestes dones...
i que no es quedessin...
...freds...
que causés alguna emoció dins la persona...
exacte, i que no diguessin “ai!... quina foto més maca...”; “ai, quina foto no sé què” No! Això no! El que volíem és que la gent reaccionés i sentís el que elles senten i jo, veient la reacció d'aquesta gent, ho vaig poder comprovar.
Tu hi vas participar al Foto Fòrum?
Sí! Sí sí...
Més o menys, que vau fer?
Vam projectar en una pantalla les fotos que havien estat més votades a la biblioteca, on va ser l'última exposició, i jo les anava comentant. Breument, explicava com les havia pensat, com se m'havien acudit... L'Amparo Ardanuy, deixava anar allà, tota la seva filosofia (riu), tot el seu coneixement del tema. La gent anava comentant. Hi havia molta interacció entre el públic i nosaltres.
Et va agradar participar en el Foto Fòrum?
Si, em va agradar molt, i això que anava nerviosa, ja et vaig dir que no m'agrada parlar en públic (riu). Hi havia molt bon rotllo, la gent era molt maca. Hi va anar amb una intenció, i això és el que compta.
Blanes, 8 de gener de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada